Aquest vídeo ens mostra com podem fer percussió utilitzant el nostre cos com a instrument. Els autors d'aquest treball són Santi Serratossa i Mariona Castells.
Escolta amb atenció els següents exemples musicals:
Sílvia Pérez Cruz i Toti Soler "He mirat aquesta terra" ( a partir del minut 4:45)
Léonin "Viderunt omnes"
Camaron de la Isla i Tomatito "Qué poderío tendrá?"
En cada un d'aquests tres exemple, hi trobem fragments on la veu fa unes ornamentacions vocals de moltes notes o sons per dir només una síl·laba del text que s'està cantant. Ho anomenem melisme. Et proposo que pensis en la música que t'agrada i esbrinis si hi ha melismes.
Sabeud'on
ve el nom les notes musicals: do, re mi, fa, sol, la, si?
L'italià i teòric de la música medieval Guido d'Arezzo
(995-1050) va introduir el pentagrama que avui coneixem i va donar nom a les
notes. Per a escollir un nom adient per a cada nota, va utilitzar la primera
síl·laba de cada vers d'un himne dedicat a Sant Joan Baptista (escrit en llatí)
que s'atribueix a Paulo Diácono, i diu així:
En
aquesta època es va produir el naixement de la història de la música a Occident.
Tot i que ja es feia música des de molt temps abans, va ser durant l’Edat
Mitjana quan es va passar de transmetre-la oralment a començar-la escriure.
Aquest fet afavorí enormement el desenvolupament de la música occidental. Escolta la següent audició del trobador Raimbaut de Vaqueira, que et transportarà a aquest període musical:
La història de la música a Occident arrenca, en la pràctica, quan la música comença a escriure’s (segles
X – XI). De la música anterior només en queden testimonis dispersos:
referències de llibres antics i algunes escenes en pintures, escultures o
ceràmica. L’absència de partitures fa impossible reconstruir-ne el so.
Els grans avenços en la notació –escriptura musical- i el llenguatge musical es
van produir en l’àmbit de la música religiosa, sobretot al començament.
Això es degut al fet que la vida cultural es concentrava en els monestirs: els monjos eren pràcticament les úniques persones que sabien llegir i escriure.
També hi havia música a la cort: entre la gent de les classes poderoses (nobles i senyors feudals) va sorgir el moviment trobadoresc, del qual es conserven algunes partitures.
La resta de la societat, ocupada a subsistir, no tenia temps de preocupar-se d’anotar ni de cuidar la seva música-
La polifonia (composició
a diverses veus) va sorgir de compositors inquiets al servei de
l’església. És curiós constatar com el desenvolupador de la música
polifònica coincideix amb la verticalitat i l’esveltesa de l’arquitectura gòtica.
Monestir de Ripoll. s. XI. Estil Romànic
Santa Maria del Mar. s XIII. Gòtic
Així, en estudiar la música medieval podem fer dues similituds: el Cant gregorià ( i la monodia) amb l'arquitectura romànica, i els motets i cànons (i la polifonia) amb l'art gòtic.
A l’Edat Mitjana,
la societat feudal estava organitzada en dos grans poders: el poder civil i el
poder religiós. Cada un d’aquests dos poders va desenvolupar un tipus de
textura monòdica diferent: la música trobadoresca, pel que fa al poder civil, i
el cant gregorià, pel que fa al poder religiós.
Poder civil (resident a palaus i
castells)Poder religiós (resident a palaus)
1-LA
TEXTURA MONÒDICA
El concepte de textura monòdica fa referència a aquella
música que té una sola melodia o veu. Es tracta, per tant, d’una visió
horitzontal de la música.
La textura monòdica, (que si recordes és aquella sola
melodia que pot ser cantada a l’unisò per més d’una persona) a l’Edat Mitjana
la trobem a la música trobadoresca i en el Cant gregorià.
Música
trobadoresca
Paral·lelament al cant
gregorià, de caràcter religiós, es va desenvolupar la música trobadoresca, de
caràcter profà, que era utilitzada pels trobadors per acompanyar les seves
poesies.
Amb la fundació de les
universitats en els antics monestirs i l’esplendor de les primeres ciutats a
Europa, es començà a difondre el moviment trobadoresc. A Catalunya i a
Occitània és on va començar aquest moviment, que després es va estendre per tot
Europa.
Característiques
de la música trobadoresca
· Monòdica amb una sola
línia melòdica (visió horitzontal)
· Profana de caràcter sensual,
cantada en castells, palaus, pobles i ciutats.
· Vocal i individual,
cantada per un trobador.
: Hi participen la veu i els
instruments, els quals o bé doblen la veu , o bé
l’acompanyen rítmicament.
· Cantada en llengües
vulgars: llengua d’oc (occità), llengua d’oïl (francès) i
alemany.
· Ritme marcat.
La música trobadoresca, fou
creada pels trobadors per acompanyar les seves poesies, des de finals del s. XI
fins a finals del s.XIII.Aquestes
poesies eren generalment dels gènere amorós per lloar i idealitzar la dama,
però també tractaven altres temes com la natura, la política, la moral o les
gestes heroiques.
Els trobadors eren
poetes-músics normalment de famílies nobles que escrivien versos d'amor i
cançons de temes diversos i els posaven música. Els centres més importants eren
Itàlia, Alemanya i Provença. Els primers trobadors eren d'Occitània (sud de
França) i cantaven amb occità o llengua d’oc. Els trobadors catalans segueixen
els provençals fins al punt que, en aquells temps, el provençal era la llengua
galant a Catalunya i en provençal s'escrivien els poemes.
El primer poeta-compositor
que va escriure en llengua vulgar, és adir que no ho va fer en llatí, va ser
Guillem IX d'Aquitània de qui es conserven onze cançons en llengua d'oc.
Gràcies als joglars, pobres
cantaires ambulants, aquestes poesies dels trobadors arribaven al públic, el
qual era en gran part privat de la lectura, no solament per motiu de
l’analfabetisme, sinó per la raresa i el gran preu del llibre manuscrit.
De vegades els joglars
s'acompanyaven amb el llaüt o l'arpa, instruments de corda que estaven
prohibits a les esglésies.
El joglar de gestes, a
càrrec del qual anava la recitació d’obres molt extenses, havia de tenir bona
memòria i molt d’enginy per suplir-la amb la improvisació i no calia que fos un
músic expert, perquè la melodia de les poesies era monòtona i simple.
El joglar de lírica, a
càrrec del qual anava la difusió de peces breus de trobadors o de poetes
cultes, havia de ser rigorosament fidel a una lletra, a vegades filigranada i
subtil i a una tonada molt elaborada.
A vegades, hi havia clergues
que després d'abandonar la vida religiosa es dedicaven a fer de joglars. Se'ls
anomenava goliards. Aprofitant la seva superioritat cultural, cantaven i
recitaven en llatí i en llengua vulgar i tenien un repertori molt variat que
anava del més pur refinament a la poesia més grollera.Ens han arribat alguns cançonersmanuscrits dels goliards; els més famós el
dels Carmina Burana que conté cançons
religioses, polítiques, morals, eròtiques i satíriques pertanyents , la majoria
al segle XII.
El Cant Gregorià
És el cant medieval de l’església cristiana. Es diu així perquè el papa Gregori
I, que va ser papa entre l’any 590 i 604, va recopilar tot el repertori que
existia en els monestirs. A més, va unificar els diferents estils d’escriptura
i de cant que hi havia a les terres cristianes d’arreu, amb la finalitat
d’establir un cant comú per a la litúrgia.
Característiques
musicals del cant gregorià
Serveix per resar cantant, és a dir, mitjançant la
música, realçar la pregària.
· Cant monòdic unilineal (visió horitzontal de la
música).
· Religiós, cantat a les catedrals i monestirs.
· Vocal i col·lectiu, cantat només per a veus masculines
(monjos).
· Cantat a cappella
(sense instruments).
· Textos en llatí, llengua de l’esglèsia.
· Ritme flexible, ritme
que segueix el text
Estils de cant gregorià
Existeixen tres estils de cant gregorià, segons el número
de sons que ocupa una síl·laba del text que es canta:
A)Sil·làbic
Una
síl·laba= 1so
B)
Neumàtic
Una
síl·laba= 2 sons
C)
Melismàtic
Una
síl·laba= Més de 3 sons
2-LA
TEXTURA POLIFÒNICA
La música polifònica, com la
mateixa paraula indica, és la música amb dues o més melodies, les quals sonen
alhora (poli en grec significa
“molts” i fono vol dir “so”, “veu”).
La música polifònica va néixer a Europa al segle IX, quan algun músic anònim va
sobreposar dues melodies gregorianes per cantar-les juntes i simultàniament i
es va manifestar una visió vertical de la música (música gòtica).
Naixement
de la polifonia (segles IX-X)
Les primeres aportacions de
la polifonia van ser el moviment paral·lel de les veus (organum) i el moviment
contrari de les veus (discant). Totes dues veus eren
gregorianes.
L’organum paral·lel va ser la
primera manera d’ajuntar dues melodies. A una vox principalis (veu principal)
gregoriana (anomenada també cants firmus) que se situava en el tetragrama
inferior se sobreposava una vox organalis
(veu superior) paral·lela a una distància de quarta o cinquena. Més tard se’ls
acudí ornamentar i desenvolupar la vox organalis, que va donar lloc a l’organum melismàtic.
S’anomena ars antiqua el
primer període de l’escola polifònica occidental. En aquest període. Comprès
entre els segles XI i XII, hi van haver unes aportacions decisives per al
desenvolupament de la polifonia: el conductus i el motet.
El conductus era una
composició a tres veus (triplum, duplum i tenor), totes tres inventades pel
compositor.
El motet, composició de tres
o més veus harmonitzades amb un baix, introduï un nou element: una melodia
gregoriana (tenor) feia de baix i servia de referència harmònica a veus
superiors que, lliurement, anaven fent ritmes i lletres diferents, a vegades,
fins i tot utilitzant llengües diverses entre si com ara llatí o francès.
L’existència de les escoles musicals dels antics monestirs, com ara el de Notre
Dame de París, i l’aparició de les escoles catedralícies, que es dedicaven a la
investigació en la composició musical, van permetre que compositors com Léonin
o Pérotin destaquessin per la seva qualitat. Altres escoles importants van ser
les del Monestir de Ripoll, a Catalunya, Santiago de Compostel·la a Galícia o
Sant Martí de Limoges, a França.
Exemple de motet:
L’Ars
Nova (segles XIII-XIV)
Les últimes aportacions van
fer arribar la polifonia a un alt nivell de perfecció musical. Els elements de l’ars antiqua ja s’havien consolidat,
així que els músics es dedicaven a enriquir els ritmes i les harmonies en les
veus. Les característiques d’aquests canvis són les següents:
-L’enriquiment dels ritmes i el naixement de la notació
quadrada.
-La descoberta de la manera
d’escriure ritmes amb molta precisió, mitjançant la notació proporcional entre
figures:
-El desenvolupament
d’harmonies noves utilitzant nous intervals( el de tercera i el se sisena) més
suaus i consonants que els intervals de quarta i cinquena que s’utilitzaven
anteriorment.
-El canvi melòdic i
harmònic, ja que la música va passar de ser modal a ser tonal. Els modes
eclesiàstics van ser substituïts per l’escala major i l’escala menor.
-La independització de la
música profana de la música religiosa, ja que va estar molt influenciada per
elements populars que buscaven l’efecte sonor pur i el plaer sensual de la
música.
-El naixement del contrapunt,
textura que serà molt important durant el Renaixement. El contrapunt és una
manera de composar on sempre hi ha més d’una veu les quals mai comencen al
mateix moment. D’aquesta manera la sensació per als que escolten és que les
veus es persegueixen,. Una de les formes musicals més conegudes que fa servir
el contrapunt és el cànon.
Per tant, el cànon, és una
composició musical que va ser inventada per ser cantada a veus a partir d’una
mateix melodia, on les entrades de les veus a diferents moments (com si es
perseguissin) provocaven un contrapunt.
Exemple de cànon:
Escoltaras un exemple de Cànon. Fixa't en quin moment entra cada una de les diferents veus i fixa't també com sembla que es persegueixen:
3-DOCUMENTS
MUSICAL MEDIEVALS (de la penínsul·la ibèrica)
Les
Càntigas de Santa María
Alfons X el Savi, rei de
Castella i Lleó des del 1252-1284, va compilar més de 400 melodies
instrumentals i peces de dansa de naturalesa diversa: tonades de trobadors
provençals, vells romanços espanyols i cants d’influència àrab i jueva. Totes
aquestes melodies anaven dedicades a la Mare de Déu.
El
llibre vermell de Montserrat
El llibre vermell de
Montserrat és un manuscrit dels segles XIV-XVI. És una recopilació de peces
anònimes que combina cants religiosos amb peces de dansa. Els textos estan
escrits en català medieval i en llatí. S’hi poden trobar des de cants
gregorians i polifonies (organum, discant, conductus. Motet) fins a formes més
populars com ara el virolai i la caça.
El Llibre vermell de Montserrat conté tants
tipus de música perquè recull el paper de la peregrinació com a mitjà
d’intercanvi cultural, fet que ajudava a l’expansió de noves propostes de l’ars nova.
El
Cant de la Sibil·la
El cant de la Sibil·la és la
interpretació musical, durant la nit de Nadal, d’uns versos que anuncien
l’arribada de Jesucrist i els esdeveniments terribles de l dia del Judici
final. La música que acompanya els versos és del segle X i el text llatí fou traduït
a les llengües romàniques a a partir del segle XIII. Tot i que més tard va ser
prohibit a arreu, actualment es continua celebranta totes les esglésies de Mallorca i a
l’Alguer, a l’illa de Sardenya.
Els instruments medievals
Els instruments durant l'Edat mitjana tenen molta importància. Has de saber que no exitia la figura del Luthier, és a dir, l'ofici de constructor d'instruments, així que cada joglar o trobador es podia construir el seu propi instrument.Per altra banda, la música instrumental era de caràcter profà, és a dir, la interpretaven trodadors o joglars . En aquella època els instruments eren considerats, per l'esglèsia, pecaminosos i els relacionaven amb el diable pel fet d' apropar l' alegria, la dansa i la festa la població.
Per això la música religiosa d'aquesta època és només vocal (sense instrumens), com el cant gregorià, per exemple.L'únic instrument que acceptava l'església era l'orgue. Molts instruments van arribar a Occident provinents de l'Orient a través de Al-àndalus, especialment molts instruments de corda com ara el rabell (rabeb).
Escolta un Trotto, una dansa medieval. Fixa't que les danses medievals només són instrumentals, no hi ha veu humana i molt rítmiques (per tal de facilitar la dansa):
